Coll de Belitres, Febrer '39

El febrer de 1939, Portbou es va convertir en un dels principals escenaris de l'èxode republicà més massiu de la història contemporània de Catalunya. Amb la caiguda imminent de Barcelona i l'avenç imparable de les tropes de Francisco Franco, gairebé mig milió de persones —soldats i civils— emprenien la fugida desesperada cap a França. 

A diferència d'altres passos fronterers, Portbou tenia un element singular: el ferrocarril. L'estació de Portbou fou un punt neuràlgic d'arribada i sortida, saturat de persones exhaustes, famílies fragmentades i combatents que intentaven organitzar la retirada amb l'esperança d'un futur lliure. Trens atapeïts arribaven carregats de refugiats que sovint havien passat dies caminant davant el soroll de l'artilleria, amb el fred d'un hivern cru i sota l'amenaça constant dels bombardejos.

Pel Coll dels Belitres (pas fronterer), civils i milicians avançaven a peu, carregats amb farcells improvisats, criatures en braços i una por barrejada amb la determinació de sobreviure. L'objectiu era creuar cap a Cerbère, on les autoritats franceses, desbordades per l'allau humana, intentaven registrar i derivar la població, cap a diferents camps de concentració. 

Un cop travessada la frontera, l'esperança topava amb una realitat duríssima. La majoria de persones van ser internades en camps de refugiats improvisats. El més gran i tristament emblemàtic fou el Camp d'Argelers, al costat d'altres com els de Saint-Cyprien o Le Barcarès. Amb barraques limitades, escassa alimentació i un mar glaçat com a únic horitzó, homes i dones que havien defensat la República patien ara la intempèrie d'una derrota i l'oblit internacional.

Malgrat tot, Portbou no és només un símbol de fugida, sinó de dignitat. Per aquí passaren figures cabdals de la cultura i la política republicana, però sobretot milers d'anònims en la defensa de la democràcia. La vila i els seus voltants formen part d'un paisatge de memòria, que anys després també quedaria immortalitzat per la mort de Walter Benjamin, un altre exiliat, d'una altra guerra, en el mateix final de camí.

Avui, quan es recorren les rutes de memòria històrica com la marxa que culmina a Estació de Portbou, es reivindica aquella història col·lectiva de resistència. Cada passa pel traçat ferroviari, cada silenci davant del mar i cada record compartit, ens retorna el nom del que van voler esborrar: un poble en retirada que mai no va renunciar a la llibertat.